Petons…

Diuen que és arriscat acostar-nos a menys d’un metre d’una altra persona, no fos cas que amb un estossec ens contagiés el virus de la grip. Més enllà del que aquesta situació té d’esperpèntic, a efectes pràctics això vol dir que res d’abraçades, és clar, i res d’agafar-nos les mans, res de carícies, res de parlar a cau d’orella, res de parlar-nos amb els ulls, res de compartir un bombó amb els llavis, res de seure junts i recolzar el cap a l’espatlla de l’altre, res de ballar agafats, res de fer-nos massatges, res de fer-nos pessigolles, res de bufar-nos al clatell… i no cal dir que res de fer-nos petons.

Doncs, bé, el virus passarà, com tots els hiverns, i deixarà molts dies de llit obligat, a casa o a l’hospital, de més o menys solitud, de mort, també de mort –estem a punt d’entrar a la primavera i el meu avi sempre la temia perquè era el temps més difícil de passar, si sobrevivies a la primavera, guanyaves tot un any de marge, tot un any de vida, deia.

Ves per on, enguany ens hem regalat uns dies del que té de bo parar, descansar, quedar-se a casa i estar amb els teus, del no fer res o fer allò que alimenta l’ànima –i no és treballar!– i en sortirem com nous. Confio, a més, que recuperarem tot el que ara és un “res de…” i estarem tot el dia enganxats perquè ens és inherent i ho necessitem com l’aire ple de virus que respirem. I així, segurament ens sentirem més humans quan sortim d’aquesta envestida.

Heus ací un relat de Hjalmar Söderberg, Kyssen, (El petó) de 1903 Una petita joia carregada de tendresa, d’humanitat. Bona lectura!

El petó

Hjalmar Söderberg (1903)

Una vegada hi havia una noia jove i un noi molt jove asseguts en una roca, de cara al mar, i les onades clapotejaven als seus peus. Estaven en silenci, tots dos immersos en els seus pensaments, mirant com es ponia el sol.

El jove pensava que li agradaria fer-li un petó perquè quan li mirava els llavis li semblava que tenia tot el sentit del món. Segur que havia vist noies més boniques i, en realitat, estava enamorat d’una altra, però a aquesta no arribaria a poder besar-la mai perquè era un ideal, una estrella, i ja se sap que “no es poden desitjar les estrelles”.

La jove pensava que li agradaria que ell la besés perquè així tindria l’oportunitat d’enfadar-s’hi i demostrar-li el profund menyspreu que sentia per ell. S’aixecaria d’una revolada, es cenyiria bé la faldilla a les cames, li llançaria una mirada carregada d’una mofa glacial i se n’aniria amb el cap ben alt, serena, sense cap pressa
innecessària; però per tal que ell no li endevinés els pensaments, va preguntar a poc a poc i en veu baixa:

–Creieu que hi ha vida en el més enllà?

El jove va pensar que seria més fàcil besar-la si li contestava que sí, però no recordava bé què havia contestat en les altres ocasions en què li havien fet la mateixa pregunta i li feia por caure en una contradicció. Per això la va mirar al fons dels ulls i va respondre:

–Hi ha moments en què crec que sí.

A la jove li va encantar aquesta resposta i va pensar: en el fons, m’agraden els seus cabells, i el seu front també. És una llàstima que tingui un nas tan lleig i, a més a més, aquest noi no té ni ofici ni benefici… no és més que un estudiant de primer de carrera. Amb un promès com aquest no aconseguiria fer enrabiar d’enveja les seves amigues.

Aleshores el jove va pensar: ara sí que la puc besar. Però estava terriblement espantat. Mai no havia besat una filla de casa bona i es preguntava si seria massa arriscat. El pare de la noia estava dormint en una gandula a només uns metres i era l’alcalde de la ciutat.

La jove va pensar: potser és millor que li clavi una bufetada quan em faci un petó.

I va afegir: però, per què no em fa un petó? Tan lletja sóc? Tan desagradable?

Es va inclinar endavant per mirar-se en el mirall de l’aigua, però la seva imatge es va desfer amb les onades.

I va seguir pensant: em pregunto què sentiré quan em faci un petó. En realitat només l’havien besada una vegada, un tinent després d’un ball a la casa consistorial. Però feia tanta pudor d’alcohol i de tabac que, encara que l’havia afalagat una mica que la besés perquè  al capdavall era un tinent, el cas era que el petó no li havia semblat res de l’altre món. I, per cert, el detestava perquè després no se li havia declarat, ni tan sols li havia fet una mica de cas.

Mentre tots dos seguien cadascú el fil dels seus pensaments, el sol es va pondre i es va fer fosc.

El jove: com que no s’ha mogut del meu costat, tot i que el sol s’ha post i s’ha fet fosc, pot ser que no tingui res en contra que li faci un petó.

I, molt a poc a poc, li va passar el braç per la nuca.

Això no s’ho esperava ella. Es pensava que el jove li faria un petó sense més ni més, i després ella li ventaria una bufetada i se n’aniria com una princesa; però ara no sabia què fer: volia enfadar-s’hi, és clar, però no volia perdre el petó… Per això es va quedar quieta, molt quieta.

Aleshores ell la va besar.

Va ser una sensació molt més estranya del que ella s’havia imaginat i va notar com empal·lidia, com es fonia, i va oblidar que havia pensat ventar-li una bufetada i que no era més que un estudiant de primer de carrera.

En aquell moment, el noi va recordar el passatge d’un llibre d’un metge creient que deia: “Aneu amb compte i no permeteu que l’abraçada matrimonial es doni en el regne del desig.” I ell va pensar que devia ser molt difícil evitar-ho quan un sol petó podia fer tant.

*

Quan va sortir la lluna, encara estaven a la roca, besant-se.

La jove li va xiuxiuejar a cau d’orella:

–T’estimo des del primer moment que et vaig veure.

I el jove va contestar:

–Per a mi, no hi ha ningú més que tu en el món.

Traducció: Carolina Moreno Tena